LA POESIA o per què hi ha persones que són poetes??

2777994790_7d2c265fa4

Us agrada la poesia? Heu intentat mai fer un poema? Sabeu que tots som capaços de fer poesia però poques persones són les capaces de commoure a la resta? Doncs resulta que…

Fa molt i molt de temps, quan les paraules no eren suficients per descriure la bellesa del món, va néixer Ella.

Ella era molt especial i es va trobar amb un món totalment destarotat. La gent no era gens agradable, el llenguatge era molt rudimentari i només servia per les accions del dia a dia i res més. Ningú es plantejava un ús diferent del llenguatge fins que la Nu es va trobar amb Ella.

La Nu era una noia especial. Cabell negre una mica rinxolat, ulls blaus o verds, segons qui la mirés, i un somriure lluminós que li creuava tota la cara. El món es movia guiat només per les ganes de tirar endavant, de fer la vida senzilla. Sense cap mena de complicació. La gent vivia, passava els dies i així la humanitat anava a poc a poc avançant cap al seu futur.

Però la Nu no era així. No! Ella era una ànima lliure. A ella el món l’ofegava i tenia una necessitat boja d’alliberar-se. Ho havia provat tot. Havia anat per a tot el món buscant un racó on l’ànima pogués volar, però sempre acaba trobant algun problema. S’havia avocat a l’amor. Buscant la persona afí a ella, desitjant compartir el seu esperit, però les seves necessitats eren tan grans que no en tenia prou amb una sola persona. Córrer aventures només era un pegat dins de la seva ànima. En el moment que les estava vivint eren màgiques, donaven aquestes ales que ella necessitava, però el problema de les aventures és que sempre s’acaben. Molt poques vegades el món havia vist un esperit tan lliure com el de la Nu.

La pobra Nu començava a resignar-se a viure una vida com la resta del món, monòtona i sense cap mena de sentit, fins que Ella la va trobar.

Des del dia que va néixer Ella tenia la certesa que es trobaria amb algú com la Nu. No tenia ni idea que seria o com seria, però tenia clar que el món era massa gran per a no trobar ningú amb les característiques que s’ajustessin a Ella.

I voltant, voltant, va ser quan Ella es va topar amb la Nu. Era un dia de pluja. Un dia que la Nu estava a casa seva mirant com queia la pluja a través de la finestra, pensant a resignar-se a una vida monòtona. Ella es va plantar davant de casa la Nu, va mirar a través de la finestra i va veure els ulls de la Nu i va entrar dins la seva ànima.

Allà, dins l’ànima de la Nu hi va veure tots els seus anhels, tots els seus desitjos, tots els seus amors i Ella va tenir clar que aquella seria la seva llar. Des d’allí Ella podria créixer, fer-se gran i expandir-se cap a noves cases. Així que sense pensar-s’ho ni un moment Ella va entrar dins de la Nu.

En el moment en què Ella va entrar dins de la Nu les coses van canviar. Van canviar de manera radical. Les gotes de pluja que lliscaven pel vidre la finestra, ja no eren simples gotes d’aigua, eren trossos d’estrelles il·luminant un dia gris. Aquella teranyina, allà a l’exterior, no se li acumulaven gotes d’aigua, era un petit cofre del tresor amb perles a dins.

Així la Nu va començar a veure el món d’una manera molt diferent, però no sols això sinó que va començar a tenir la necessitat de compartir la seva visió diferent, amb la resta dels éssers humans, així que es va posar a escriure tot el que Ella l’ajudava a veure.
A poc a poc, altres persones es van anar interessant amb el que feia la Nu i Ella va anar coneixent altres persones que tenien una ànima lliure com la Nu. Així va ser com va néixer la poesia. A poc a poc Ella va trobar que en realitat cada persona és plena de desitjos i anhels molt diferents els uns dels altres i fou quan Ella es va estenent a cada un dels éssers humans.

Però de tant en tant neix una persona com Nu, amb unes ànsies, anhels i somnis més grans que la resta dels humans i és que neix un gran poeta.

LA MÀQUINA HUMANA o per què les mares sempre ho troben tot a la primera?

mother-and-child-robotsNo us ha passat mai que les vostres mares sempre ho troben tot. Vosaltres ja podeu estar buscant i buscant i no trobeu res fins que arriba la vostra mare i en tres segons ho troba. És com si tingués poders, oi? Doncs veureu, en realitat és perquè…

Temps era temps, hi havia en un poblet medieval, un conjunt de persones que tenien un pensament diferent dels altres. Ells tenien clar que en el nostre món i fora d’aquest món hi havia d’haver alguna cosa més. No una cosa mística ni un poder dels Déus. No! Ells observaven el món i es feien preguntes com ara: Perquè les coses cauen i els núvols no? Les estrelles que són? Per què hi ha dia i nit? Així doncs van començar a investigar i a fer experiments i li van posar per nom a tot el que feien ciència, mentre que ells van passar-se a dir científics.

Al principi els científics eren pocs, però a mesura que la seva història s’anava escapant pel món anaven arribant persones que volien convertir-se en científics. A mesura que el poblat creixia els coneixements eren més extensos. Fins i tot va haver-hi qui va començar a especialitzar-se. Alguns van començar a estudiar només els animals i les plantes. D’altres van estudiar el sol, la lluna i les estrelles. En canvi alguns es dedicaven a barrejar, escalfar i refredar líquids mentre que d’altres estudiaven les reaccions en el món on vivien.

D’aquesta manera cada cop sabien més i més sobre tot. Fins i tot van començar a fabricar objectes que els van permetre entendre encara millor el món. Per tal de no perdre tot el que feien, ho registraven tot, ho anotaven tot en llibres, papers i ho  guardaven en caixes, capses i calaixots, calaixos i capsotes. Però a mesura que cada cop sabien més, cada cop tenien preguntes. I més preguntes implicaven més papers. Més papers eren més caixes i va arribar un moment que l’arxiu, el lloc on guardaven tots els papers, caixes i calaixos, va esdevenir un autèntic caos.

Va ser aleshores, quan es va arribar a aquest estat d’emergència, que una noia va dir PROU!! Allà hi havia d’haver ordre, però com fer-ho? Allà hi havia massa coses com per a poder-les endreçar tota sola. Els altres científics estaven massa ocupats en els seus experiments i les seves investigacions. Així que quina seria la solució?

La solució era fàcil! Només feia falta construir-se un company. Amb l’ajuda dels altres científics va construir una màquina que s’assemblava a una persona i que agafava els papers, els classificava, els ordenava i els guardava. D’aquesta manera va poder fer la feina. A mesura que passaven els anys els científics anaven afegint altres aspectes a la màquina humana per tal de fer-la millor. A poc a poc la màquina humana es va anar fent més petita, més perfecte, fins que va arribar un dia que un científic va poder construir la màquina humana tan petita que van poder posar aquella màquina dins d’una persona de veritat. Així van aconseguir que una persona sola fos capaç d’ordenar tots els papers.

Aquella persona que tenia la màquina humana a dins era una noia i es va adonar que, en tenir la màquina a dins, no solament era capaç d’ordenar i classificar papers, sinó que també era podia trobar tot el que buscava per casa de manera ràpida i eficaç. Ho podia trobar molt abans que qualsevol altra persona que vivia a casa seva.

Un dia, parlant-ne amb amigues seves una li va dir:

  • Uf doncs el meu fill és molt desendreçat i jo no sóc capaç de trobar res. Tu creus que podries posar-me aquesta màquina a mi també?
  • Per què no? – Va fer la noia.

Així que també li van col·locar la màquina humana a ella. I sabeu què? Va funcionar perfectament. De cop i volta era capaç de trobar-ho tot. Tot allò que el seu fill perdia, ella era capaç de trobar-ho. Quina felicitat!! Quan ho va comunicar a les seves amigues, aquestes també van voler tenir la màquina humana a dins.

D’aleshores ençà la màquina encara es va fer més petita, tan petita que ni es veu. I va ser que a partir d’aquella anècdota, que a totes les mares que tenen un fill, se’ls hi pregunta si volen portar aquesta mini màquina humana a dins per tal de trobar tot el que faci falta i fer la vida més fàcil.

ELS COLORS o per què ens posem vermells quan tenim vergonya??

Us ha passat mai que de cop i volta passeu tanta vergonya que la cara se us torna roja? O bé us sentiruborizarse

u enamorats i teniu la cara ben vermella? O esteu molt enrabiats i teniu un semblant més aviat verd? Doncs això ens passa perquè…

Fa molts i molts anys, quan els contes eren una moneda de gran valor i la vida es comptava amb somriures, que hi havia una noia que era molt i molt gran. No era d’aquelles grandeses físiques. No era descendent de cap gegant, ni tan sols era perquè vivia en un poblat on tothom era més petit que ella. No, la seva grandesa es mesurava amb el seu cor i els seus actes.

Els seus pares li van posar de nom Anna. És un nom amb màgia, ja que és un nom d’aquells que noms que es llegeixen igual per dues bandes i segons els seus pares, allò volia dir que mai podria mentir, que sempre seria ella mateixa. Sense enganys.

I així era ella, tenia el cor més gran de tota la contrada. Cada dia es llevava amb un somriure a la cara i no el perdia fins que anava a dormir i ni tan sols aleshores desapareixia. Era bona amb tothom. Sempre pendent de les necessitats dels altres, de poder ajudar al més necessitat. De despertar aquest altruisme als altres. Al seu costat et senties una persona afortunada. Era generosa i un gran exemple per tots els veïns del poble i els habitants del poble del costat.

En el poble on vivia l’Anna també  hi vivia un noi una mica covard. Era covard, perquè era d’aquells nois que preferia mirar que l’acció, era d’aquells que li agradava estar més el darrere que no pas al davant. Era d’aquells nois que no s’atrevien a moltes coses i sempre acabava dient “un altre dia” o bé “demà”. Aquest noi estava bojament enamorat de l’Anna, però la seva condició de covard feia que li fos impossible dir-li el que sentia per a ella. Simplement se la mirava en la distància o bé s’acostava a ella, balbucejava alguna cosa i després marxava corrents.

  • Si pogués dir-li el que sento. – Es deia el noi cada dia a casa seva. – Demà li diré!!

Però arribava l’endemà i al noi li era impossible dir-li res de res, així que tornava a començar. La ràbia de no ser capaç d’expressar el que sentia anava augmentant cada dia. Fins que un dia tornant a casa, la seva mare li va dir:

  • Què et passa? Tens la cara verda!! Què t’has enfadat?
  • Com? – Va dir el noi sorprès.
  • Fa un moment tenies la cara de color verd. Es veia clarament que estaves enfadat. Ara ja la tens normal.

Això no li va passar desapercebut al noi. Si la ràbia li feia tornar la cara verda, potser l’amor li tornaria la cara d’un altre color. D’aquesta manera potser l’Anna, veuria finalment el que sentia per a ella.

Així que l’endemà, amb el pit ple d’esperança, el noi es va acostar cap a l’Anna. Només arribar al seu costat, va notar com la cara començava a cremar-li, la sang se li anava acumulant a la cara. L’Anna se’l va mirar, va veure que el noi tenia la cara de color vermell  i de seguida ho va entendre tot.

Aleshores va passar un fet que el noi no s’esperava gens ni mica. La cara de l’Anna també es va posar roja. El noi va mirar-se la cara i de seguida va veure que aquell vermell era també d’amor. L’Anna també estava enamorada d’aquell noi i li ho demostrava de la mateixa manera.

Allò era sensacional. Poder mostrar els sentiments d’una manera tan clara, feia que la comunicació fos més fàcil, que no hi haguera secrets, sempre sabent el que pensava l’un de l’altra. Era una manera tan fàcil de comunicar-se, que van voler ensenyar als seus amics i veïns.g-htl-110422-bodyodd-blushing

Aquests alhora van ensenyar-ho als seus veïns i amics, i aquests als seus veïns i amics. A poc a poc mostrar els sentiments amb uns colors a la cara era quelcom que ja s’havia estès per tot arreu i tothom funcionava així.

És per aquest motiu que quan estem nerviosos, enamorats, enfadats o bé tenim vergonya, la cara se’ns posa ben vermella, per tal que tothom pugui veure que és el que sentim en aquell moment.

 

LA INVESTIGACIÓ o per què a casa nostre hi ha sorolls que no entenem?

Us ha passat mai que esteu a casa i alguna cosa cau de la lleixa sense haver-la tocat? Per què tenim borles de pèl passejant-se pels racons de casa si no escombrem cada dia? Com és que els sofàs es converteixen les guardioles més grans del món? I la pols d’on surt aquesta pols? I per què els nostres mitjons sempre acaben desaparellats? Com és que tenim els somnis que tenim? Doncs pareu atenció al que us explicaré…

Fa molt i molt de temps quan la paraula temps no existia i tot es mesurava en sospirs, hi havia uns éssers màgics de totes mides que vivien entre els humans. La convivència era pacífica entre ells i els humans, però a poc a poc es va començar  sembrar odi i enveja cap a tots aquest éssers diferents. Aquest odi, aquesta enveja es va anar convertint en por per part dels humans, així que en un concili secret els éssers màgics van decidir construir muntanyes molt altres i amagar-s’hi entre elles.

Però hi va haver un grup d’aquests éssers fantàstics que no van voler rendir-se amb la humanitat, pensaven que serien capaços de fer-los canviar d’opinió. Ara, per molt que s’hi esforçaven no aconseguien cap canvi. Així que a poc a poc van passar a viure en la clandestinitat. Arribant al seu oblit per part dels humans.

Avui en dia encara viuen amb nosaltres, bé seria millor dit, encara conviuen amb nosaltres, a les nostres cases, d’amagat de tots els homes…

  • Perdoni doctor, ens esta suggerint que a banda de nosaltres existeixen altres éssers. Aquells que surten als contes? – Va preguntar un científic.
  • Vostè ens pren per burros? – Va preguntar un altre científic
  • No els hi estic dient cap mentida, porto molts anys estudiant casa meva i tots els fenòmens que s’hi produeixen, aquells que tenen difícil explicació. Aquells fenòmens que acabem donant la culpa al vent o a un descuit o a altres efectes. He aconseguit fer-ne fotografies d’aquests éssers que us explico i documentar-los. Deixeu que us ho expliqui:

La culpable que Illustration of a grunge filmstrip framehi hagi sempre borles de pèl és una fada petita amb una cabellera arrissada i esbullada, i de color lila que sempre arrossega. Sempre té les galtes rosades i un somriure permanent als llavis. Vesteix amb un vestit blanc acabat amb faldilla. No porta sabates, sempre va amb els peus descalços i per això sempre té la planta del peu bruta. Aquesta fada no es separa mai de la seva filadora. Li agrada agafar tots els pèls i cabells que troba per les cases  i fer-ne unes boles ben grosses i llustroses. Ella es dedica durant el dia a recopilar-los i durant la nit els va filar i ajuntant-los tots. El problema és que és molt descuidada i mai recorda on deixa aquestes boles. Per aquest motiu a les cases sempre trobem boles de pèl per tots els racons.Illustration of a grunge filmstrip frame

Un gnom petit, petit, que es dedica a fer escultures és el culpable que tinguem tots els racons plens de pols. Té el cap pelat, és totalment calb. Uns braços forts i ben definits i un tors musculós. Generalment vesteix amb uns pantalons llargs i unes bones botes de pell. A vegades porta una
camisa de quadres, com els llenyataires i sempre amb un mandil de color blau, amb la butxaca repleta d’eines: una gúbia, un  cisell, un punxó, un martell, etc. I per què totes aquestes eines?. És un gran escultor i cada dia quan ningú el veu, agafa el seu bloc de pedra i el pica, el cisella, li dóna forma i crear una fabulosa escultura. Ara bé, aquest gnom és una mica brut i no recull mai el lloc on ha fet l’escultura. És per aquest motiu que a les cases sempre hi ha pols.Illustration of a grunge filmstrip frame

El follet dels mitjons és un altre ésser diminut que viu darrere la rentadora. Té el cabell arrissat i de color pel roig, unes orelles llargues i punxegudes, un nas de patata i un panxa enorme i prominent. S’alimenta de mitjons que agafa de dins la rentadora. A vegades se’l pot veure caminar ben de pressa, malgrat que és grassonet es mou amb una velocitat increïble, cap al cistell de la roba bruta per robar algun mitjó, això ho fa quan té molta gana. És per aquest motiu que a vegades als mitjons els hi desapareix la seva parella.

Entre els coixins del sofà hi viu un petit ésser, un dimoni que Illustration of a grunge filmstrip frameté dues banyetes dalt del cap que amb prou feines es veuen entre una mata de cabell negre. Només la punteta de la banya treu el nas entre els cabells. La cara sempre té dibuixat un somriure picaresc. Vesteix amb unes calces negres i té una cua curta que li surt de les calces. El seu cos pot adquirir el color del sofà que habiti. Aquest petit dimoniet es dedica a agafar objectes de les butxaques de la gent que s’asseu al sofà: monedes, papers, bolígrafs, el que sigui, i amagar-ho entre els coixins del sofà.

A vegades quan un llibre o algun objecte cau de la seva estanteria sense que ningú el toqui és perquè en CorrecIllustration of a grunge filmstrip frameames ha passat i ha tocat aquest objecte. El Correcames és un ésser esprimatxat i allargat. Té una cara llarga amb un nas llarg, els braços també són llargs, però el que més destaca d’aquest ésser és que té les cames molt llargues. De fet, les cames són més llargues que la resta del cos. Vesteix amb roba molt ajustada i les poques persones que l’han vist es pensen que és la seva pell. Té els peus descalços i per aquest motiu és tant silenciós. Li agrada corre per tota la casa i saltar de lleixa en lleixa, de prestatges a armaris. Amb les cames tant llargues és capaç de corre molt ràpid i per aquest motiu casi bé ningú l’ha vist.Illustration of a grunge filmstrip frame

L’elf recitador és l’últim ésser que he pogut estudiar, gràcies als meus fills. És un petit elf que surt a les nits. Té unes orelles acabades en punxa, com tots els elfs, i sempre va acompanyat d’un llibre. El gran llibre dels somnis. Aquest elf es col·loca a les capçaleres dels llits, mentre la gent dorm. Obr
e el llibre i llegeix el que ell mateix ha escrit. La gent que dorm inconscientment va escoltant-lo i acaba somiant en allò que ell els diu. Aquest elf és el responsable dels nostres somnis. Però aquest elf, té el seu nèmesi. Un altre follet igual que ell que li encanta recitar malsons. Aquest, sempre espera que l’elf marxi a una altra banda per recitar del seu llibre i provocar malsons a la gent.

Tot i haver fet llargues descripcions i haver aportat fotos, cap científic va creure en el que deia. Que la màgia i la fantasia eren coses de nens, li deien. Així que el doctor va haver d’agafar les seves coses i tornar cap a casa amb el cap cot. Va obrir la porta i allà l’estaven esperant tots aquells nous amics.

  • Com ha anat? – Va preguntar l’elf recitador, enmig d’un gran badall.
  • Digues! T’han cregut? – Va preguntar el follet dels mitjons.
  • Em sap greu nois, però no hi ha hagut manera. Em sembla que els humans no estem preparats, encara, per recordar allò que vam oblidar fa tant de temps. Però no patiu. Jo no em rendiré pas i algun dia, quan tots nosaltres estiguem preparats, tornareu a viure amb harmonia amb els humans. Només cal ser pacients amics meus!!

LES ESTACIONS o per què a l’agost tothom sembla dormir??

Us heu adonat que durant l’estiu les persones van a un altre ritme? Tot va més a poc a poc, els humans semblem adormits i el món s’atura durant unes setmanes? Per què tenim vacances? Per què durant les vacances anem més a poc a poc? Doncs veureu…

Fa molt i molt de temps, quan els batecs era eterns i els somriures una moneda de canvi que a la terra no hi havia estacions. El Sol sempre lluïa en la mateixa intensitat cada dia de l’any. D’aquesta manera no hi havia hivern, ni estiu, ni primaveres ni tant sols tardors. Els arbres no perdien les fulles i els ocells no emigraven cap a terres més càlides. Això no vol dir que no hi haguera zones fredes i zones més càlides, tot el contrari. A les zones més boreals i astrals, feia molt de fred i a les zones més equatorianes la calor era insuportable, bé almenys insuportable per qui no hi estava acostumat.

Vet aquí que en aquella època hi havia un petit ocell molt vistós. Amb un pit de color verd elèctric, una barbeta groga i un casquet roig al cap, mentre que una mascara negra li recorria els ulls. Tenia les ales del mateix color que el cap i era una meravella veure’l volar. Els pocs humans que aleshores residien a la terra li van posar el nom d’Abellerol, ja que només feia que menjar abelles.

L’Abellerol estava una mica cansat sahlur-33de menjar sempre les mateixes abelles, va decidir viatjar i provar abelles d’altres llocs. Així que un bon matí va estendre les seves ales i es dirigí cap al nord, cap a terres més fredes. A mesura que anava viatjant, notava el fred a les seves plomes. Gens acostumat al fred, a poc a poc es va anar constipant. El bec li tremolava del fred i fins i tot uns mocs li rajaven dels seus narius. Per por que el seu constipat anés a pitjor, va recular i tornar cap a casa.

Ah, quina pena pel pobre ocell. Ell que volia viatjar i càtar les diferents abelles mundials, es quedaria amb les abelles de sempre. A no ser que… De cop i volta una idea li vingué al cap. Estira les ales i emprengué el vol cap al Sol. En aquella època la casa del Sol sempre estava fixo al cel i tothom en coneixia el camí, no com ara que cada dia canvia de lloc i és gairebé impossible anar-lo a visitar.

Quan hi va arribar va explicar-li al Sol el que li havia passat i va proposar-li anar de viatge tots dos junts. D’aquesta manera l’Abellerol no passaria fred.

  • Però que no veus que jo des d’aquí ho puc veure tot. De què em serveix viatjar? – li digué el Sol.
  • Però no és just que tu ho puguis veure tot i nosaltres, allà a la Terra, no puguem moure’ns d’on som – es va queixar l’Abellerol.
  • .. Què em proposes doncs? – preguntà el Sol.
  • No ho sé, no se m’acut res.

Dit això el pobre Abellerol tornar al seu talús, el seu niu dins d’un forat a una paret de terra. La visita va deixar el Sol una mica preocupat. No se n’havia adonat mai de com n’era d’avorrida una vida sempre al mateix lloc. Va estar rumiant durant una bona estona, fins i tot va anar a parlar amb la seva amiga més vella, la Lluna. Ella sempre estava canviant, constantment, segur que tenia alguna idea. I així va ser.

  • Fàcil, mou-te. Deixa de quedar-te quiet a casa i mou-te. No cal que vagis gaire lluny al principi. Una miqueta cada dia i veuràs com a poc a poc estaràs ben lluny. D’aquesta manera, els animals podran moure`s per diferents espais. Pensa que quan et cansis, podràs tornar a casa.

El Sol així ho va fer. Es va posar a caminar, va anar avançant dia a dia. Al principi ningú va notar aquest canvi en ell, però a mesura que es movia i li agafava el gust per les passes es va anar allunyant una miqueta més i cada cop més, fins que al final es va fer evident que el Sol es movia.

Molts animals van aprofitar per moure’s amb ell i així van poder veure altres llocs, tastar altres aliments i descobrir el món més enllà del seu horitzó. Però no tot fou tan bonic. Doncs si els animals podien moure’s amb el Sol, les plantes no. Moltes d’elles van començar a pansir-se, a necessitar la llum del Sol.

La Lluna en veure el que passava, va sentir-se culpable d’haver-li proposat al Sol que es mogués. Així que el va anar a buscar per explicar-li el que passava. Però el Sol, un cop havent tastat la sensació de viatjar, ja no volia parar. Evidentment el món no podia pas funcionar així, per tant, el Sol i la Lluna, van buscar una solució. El Sol viatjaria durant un temps, el suficient perquè les plantes no morissin sense la seva llum, i després tornaria cap a casa, per tal d’enfortir-les novament. D’aquesta manera, el Sol viatjaria, els animals viatjarien i les plantes no es moririen.

D’aquesta manera nasqueren el que avui en dia en diem les estacions. Però vet aquí que a la Terra, també i vivien els fills de les flors, els éssers humans. I els éssers humans no estaven gaire contents amb aquesta decisió. Com a fills de les flors, ells també necessitaven el Sol per viure. No tant de Sol com els seus pares, però en necessitaven.

Així que els humans reunits amb els seus pares les flors van arribar a una possible solució. Durant l’època que el Sol estava damunt seu i lluïa durant més temps i amb més força, plantes i fills acumularien tota l’energia possible per tal que, en l’època en la que el Sol lluïa ben poc i amb poca intensitat, tenir les piles ben carregades. A aquest període d’acumular energia l’anomenaren vacances.

És per aquest motiu que, durant l’estiu, els humans semblem més adormits, doncs estem acumulant energia del Sol per tal que, quan aquest marxi a una altra banda, nosaltres puguem fer servir el que hem estat guardant.

shutterstock_146971178

EL LLIBRE DEL DESTÍ o per què les males persones lliguen més??

unnamed (1)Us heu preguntat mai com és que els homes que no respecten a les dones i es porten malament amb elles, també són els homes que tenen més èxit? Se sol dir que els “capullos” lliguen més, mentrestant els bons homes, no troben mai una noia? Doncs veureu…

Fa molt i molt de temps, quan els homes s’entretenien explicant històries i els contes s’estenien per tota la Terra, què els personatges de les narracions podien sortir d’aquestes i caminar entre nosaltres.

Pels boscos, pobles, ciutats, mars, rius i platges, a tot arreu podies veure personatges que havien eixit del seu conte per a conèixer un món completament diferent del seu, un món on la màgia a poc a poc s’estava acabant.

Cada cop que algú escrivia un conte, els seus personatges automàticament cobraven vida, donant-los l’opció, sempre, a tornar a dins de la història. A més a més hi havia una norma sagrada que tots els personatges havien de complir. Els personatges no podien interferir en el món dels humans, aquell no era el seu món i per tant no el podien alterar. Si en qualsevol moment algun personatge era enganxat provant de fer quelcom prohibit, era tornat al seu conte sense opció a sortir-ne mai més.
Així, passejant per la terra podies veure amics i enemics prenent una gerra junts en algun bar, pescant al riu sota l’ombra d’un xop o bé assaborint les exquisides fruites d’un mercat.

Tot i així, quan et fan dolent, dolent segueixes. I fou un malvat qui va descobrir que un escriptor havia creat el personatge de personatges. Un personatge que no podia tornar per voluntat pròpia al conte i que tenia el poder de modificar el seu entorn. Doncs aquest escriptor havia creat el Llibre del Destí. Un llibre que feia real tot allò que s’escrivia.

Així que aquest personatge va reunir a tots els altres dolents que campaven per la Terra. Bruixes, bruixots, pirates, ogres, madrastres, trolls i tots aquells que se li acudien. Els va convocar en una cova secreta i els hi digué:

– Amics, amigues, camarades!! No esteu cansats de la vostra vida? Som dolents i això fa que mai no podem triomfar! Per què sempre se’ns escapa la victòria de les mans? Per què no ens podem quedar mai amb el tresor? O la princesa? O la sirena?

– Sí! Sí! – Cridaven tots els altres.

Aleshores els hi va explicar el pla. Els hi va dir que existia el Llibre del Destí i que si el trobaven, aconseguirien canviar la seva vida.

Tots els dolents aleshores van tenir un objectiu. Van estar removent cel i terra per tal de trobar aquest llibre, per tal de canviar la seva pròpia història, per poder ser, per primera vegada, uns guanyadors. Però van passar anys, centúries buscant el llibre del destí i no hi havia manera de trobar cap rastre. Estava molt ben amagat. Tots els dolents van començar a desesperar, a perdre la paciència. Es van pensar que els havien enganyat.

A més a més, la màgia va començar a esgotar-se i això feia que el nostre món fos més avorrit, menys interessant i els personatges que vivien amb nosaltres, cada cop estaven menys alegres fora del seu conte. Així que a poc a poc tots van acabar tornant a la seva història.

Bé, no tots. Només un va desistir a tornar al seu lloc d’origen. El malvat, el que havia convençut a tots els altres de buscar el llibre, seguia encaparrat a trobar el Llibre del Destí i canviar la seva pròpia història. Tant de temps va passar fora de la seva història, que finalment es va convertir en un humà. Tot i així no es va rendir mai i seguir buscant i buscant.

Hi ha qui diu que va morir en la buscada, d’altres que encara ara està buscant, alguns opinen que es va rendir i es va establir en un poble remot, fins i tot alguns diuen que es va tornar boig buscant el llibre.

Però la realitat de tot plegat és que el va trobar. Després de molts anys, el va trobar i va decidir reescriure la història, però ell ja no era un personatge d’un conte, sinó un humà. Així que va canviar la història de tota la humanitat.

És per aquest motiu que moltes vegades les persones dolentes o desagradables són les que tenen més èxit amb les noies, mentre que les bones persones, molts cops, no són capaços de trobar una xicota o parella.unnamed

EL SOL o per què la música ens fa sentir tan bé??

Us heu preguntat mai per què quan escoltem música el nostre cor s’escalfa, ens sentim més tranquils i relaxats i som capaços de tenir grans idees, millors somnis? Alguns us diran que això és perquè la música crea un efecte beneficiós pel nostre organisme que… bla, bla, bla. La veritat de tot plegat neix en una època en què el mar no tenia onades i el temps era tan sols una idea…

En aquell temps els homes i les dones vivien de manera molt simple. Els somnis no existien i ningú sortia a perseguir quimeres arreu del món. La gent es llevava, treballava, s’alimentava i tornava a dormir tot esperant que el dia despertés per repetir una vegada i una altra la mateixa rutina.

Aquell estil de vida feia que les relacions humanes fossin més aviat inexistents. Tan sols es relacionava la família que vivia sota el mateix sostre o bé la casa que tenien al costat. De tant en tant algunes cases s’ajuntaven i feien un petit poble de tres o quatre cases.

Els dies eren freds i llarg, puix el sol feia molt de temps que havia desaparegut. Alguns deien que estava rere la capa de núvols, d’altres que s’havia apagat per sempre, però el que era segur és que, el fet de no tenir sol ajudava encara més a refugiar-se ràpidament a les cases vora el foc. Però no era així per a tothom. En una petita casa, el costat d’un riu, vivia una noia de cabells llargs i castanys, ulls vius i eixerits, somriure gran i preciós. Cada dia sucava els peus a l’aigua i pescava peixos per menjar o canviar amb els veïns més pròxims.

Aquella jove pescadora era molt especial, encara que ella no ho sabia. Doncs cada cop que anava al riu a pescar, sentia una melodia suau, vibrant i dolça. Al principi es va pensar que era el refilo d’algun ocell que no coneixia, però un dia va veure unes canyes que emetien una resplendor enlluernadora, i que en moure’s per l’afecte del vent, feien aquell so tan espectacular. Era com si aquella planta hagués capturat el sol i el fes sortir a poc a poc, i a mesura que sortia emetia aquell so.

Aquella melodia li arribava directament al cor i per això els dies que anava a pescar notava una calidesa al pit, talment com si el sol entrés dins seu, les seves galtes es tornaven més roges i el seu somriure s’eixamplava encara més i tota ella tenia una brillantor especial. Un dia es va sorprendre a ella mateixa ajuntant els llavis, bufant entremig d’ells i emetent un so nou i diferent. A aquell so, va posar-li el nom de xiulet.

Un dia va decidir imitar aquell so, així que va dirigir-se a la canya, la va tallar, en va fer uns forats i va començar a bufar a través d’ella. Ah! Quin so més meravellós.

  • Què passaria si tapés aquest forat?- va preguntar-se la pescadora.

Així que va tapar un dels forats de la canya. El so va canviar. Ara ja tenia dos sons diferents. De seguida el seu cap va començar a coure’s una idea.

  • I si faig molts forats i els vaig tapant i destapant amb els dits?

Ràpidament amb el ganivet, va fer diferents forats, els va tapar amb els dits i bufà a través de la canya. A mesura que anava bufant, anava destapant i tapant forats amb els dits, i descobrint que allò creava sons diferents.

  • Aquest so li diré agut – deia ella.- Perquè sona molt petitet. En canvi a aquest altre li diré greu, perquè és un so molt pesant.

Durant tot el dia va estar jugant amb la seva joguina. Tan entretinguda estava, tan entusiasmada estava que no va recordar de pescar cap peix, de menjar ni tan sols de dormir. L’alba la va sorprendre encara allà al costat del rierol, bufant, fent sons i combinant-los màgicament.

crop_of_a_painting___krishna_by_vishalmisra

Des d’aquell dia, procurava fer la feina ben de pressa per tenir temps de tocar la seva Flauta, aquest era el nom que li havia posat al seu instrument. I a mesura que anava tocant i tocant, unes imatges li venien al cap. Es veia a ella voltant per tot el món ensenyant la flauta a tothom.

I Així ho feu. Va tancar la seva casa, es va penjar el sarró i començar a viatjar per totes les cases i els petits pobles per ensenyar el que havia descobert. A mesura que s’aturava a les cases a ensenyar el so de la seva flauta, les persones començaven a canviar. El sol que hi havia dins de la flauta s’apoderava dels cors dels oients, fent que aquest s’espongés i donés pas a imatges noves per a tothom.

A poc a poc la pescadora, convertida en la primera músic, va anar escalfant els cors de les persones, fent que els somnis adormits d’aquestes s’anessin desvetllant lentament però sense aturador. El sol, un cop escalfat el cor dels humans, pujava cap al cel per quedar-s’hi i a poc a poc, els núvols van anar desapareixent per deixar-lo brillar de nou allà dalt.

Fou aleshores que una nova era va començar pels humans, una era on la feina i el dia a dia deixaven de ser tan importants per donar pas als somnis i a la seva persecució. Es van crear nous instruments. Instruments fets amb la calidesa del sol, de la terra i del foc, que van despertar encara més somnis a tota la humanitat.

És per aquest motiu que quan nosaltres escoltem música, una calidesa es desperta dins del nostre cor, s’escampa per tot el cos i ens embriaga per tal de fer-nos somiar, doncs és el Sol qui ens proporciona aquest escalf.